El pes dels joves a la compra d’habitatge cau a la meitat des del 2007
Només el 21% dels compradors d’habitatge tenien l’any passat menys de 35 anys, segons les dades del Col·legi Notarial de Catalunya (CNC), la meitat que el 2007 quan van arribar a assolir el 43% (el 48,5% a la província de Barcelona). I els que compren, a més, ho fan a edats més avançades, de manera que l’edat mitjana dels compradors va ser de 47 anys, la més alta de la sèrie històrica, davant dels 37 anys del 2007.
«El gran canvi ha estat l’enduriment de l’accés al finançament» va explicar Raquel Iglesias, sots degana del CNC, durant la seva intervenció al Fòrum Habitatge de la Fundació Notariat. “El 2007 els bancs finançaven el 100% del preu de l’habitatge (i afegien fins a un 20% més per als impostos o mobles) a parelles amb dos salaris i estabilitat laboral. Ara, les hipoteques no cobreixen el 100% i cal un estalvi previ per a l’entrada, cosa que deixa fora la majoria dels joves”.
Ferran Font, director d’estudis de Pisos.com, assenyala que “els joves són el col·lectiu més actiu a la recerca de vivenda, però se centren en el lloguer. De fet, només es plantegen ser propietaris quan reben una herència o una donació, ja sigui de diners o d’un habitatge”. Així, segons el seu estudi “Quatre generacions, un habitatge”, són els que més addueixen el desig de “ser propietari” com a motiu per hipotecar-se (el 41% davant del 30% del conjunt de la població). Són també els que més defensen la compra d’un habitatge com a inversió (un 56% davant del 47% del conjunt de la població), un habitatge que destinarien al lloguer (un 82%) a grans ciutats.
L’edat mitjana dels compradors va ser de 47 anys el 2023, la més alta de la sèrie històrica
«Hi ha una inèrcia social a favor de la propietat» assenyala Juan Antonio Módenes, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB. “Els joves han vist que ser propietaris permet a la gent gran viure confortablement amb una pensió baixa. A més a més, el lloguer s’ha mostrat molt problemàtic”, per la pujada de rendes i la inestabilitat, assenyala. Al seu parer, “el desig de ser propietari és una idea transversal a totes les classes socials, però fa 20 anys totes elles podia aconseguir-ho i ara només les més privilegiades”.
Font explica que la manca d’estalvi previ dels menors de 35 anys per donar l’entrada es deu en part al menor poder adquisitiu dels salaris, però també que “cada vegada són més els que no volen limitar les opcions d’oci per un compromís de diverses dècades”, així que “hi ha un bloqueig emocional a l’estalvi que comparteix pes amb el factor econòmic”.
Els joves que compren habitatge: en parella i amb suport de la família
Raquel Iglesias assenyala que els joves que compren habitatge ho solen fer en parella i amb el suport de la família. “Ens trobem molts pares que fan préstecs als fills, i els formalitzen en documents privats que comuniquen a l’Agència Tributària o en document públic. I també donacions”. Quan aquesta aportació econòmica no és suficient, és freqüent que els pares “es comprometin com a fiadors de la hipoteca (assumeixen l’obligació personal de pagar-la, amb recurs a tot el seu patrimoni) o bé hipotequin un altre immoble seu, de manera que la hipoteca dels seus fills té dos habitatges com a garantia”. A parer seu aquest gran compromís familiar es produeix perquè l’adquisició de l’habitatge coincideix amb la paternitat, quan els joves busquen estabilitat personal i geogràfica.
Módenes recorda que ja als anys vuitanta el suport econòmic de la família era imprescindible perquè els joves compressin habitatge i que només l’expansió del crèdit dels 90 va permetre prescindir-ne. El recurs a la família, però, “obliga sovint els joves a supeditar els seus projectes vitals als de la seva xarxa familiar, i en suma portar-se bé” i fer el que se n’espera.
Els avals de l’ICO poden ajudar a l’entrada, assenyala Font “si s’eleva l’edat dels beneficiaris, com ha fet Madrid, fins als 40 anys. En canvi, les ajudes directes solen provocar un augment del preu de l’habitatge”. Amb tot, segons ell, és imprescindible augmentar la construcció d’habitatge, perquè “ja falten pisos i si més gent pot comprar inevitablement pujaran els preus”. Módenes coincideix que “manca vivenda i es construeix menys que el nombre de llars que es creen amb la qual cosa la dificultat d’accés a l’habitatge va empitjorant. Solucionar-ho hauria de ser una prioritat de país”, conclou.
Font: LaVanguardia